Bajbuj

Shihab Ghánim

(Yemen / Emiratos Árabes Unidos, 1940). En 2021 publicó Qasaid fi hubb al-Mustafà (Poemas de amor al Escogido, Nabati Publishing Firm, Abu Dabi, 2021). En 2013 obtuvo el Premio Uweiss de Creación.

Bajbuj

a mi nieta Hanuf

Puse un dírham en la palma de mi mano izquierda,
soplé sobre la moneda 
y la tapé con la mano derecha. 
Le dije: «Di ¡Bajbuj!»
«¡Bagbug!», dijo ella.
Abrí las manos.
¿Dónde está la moneda? ¿Dónde?
¡Ha desparecido en un abrir y cerrar de ojos!
Se rio. Sus ojos brillaban maravillados. 
Tenía —Dios la guarde— menos de dos años.
«Bajbuj»
y de un soplido, nuestra moneda ha desaparecido. 
Fue a por su muñeca más grande, la del vestido de terciopelo,
y me la puso en las manos.
«¡Bagbug!», gritó.
Pero yo, con voz grave, le dije sabiamente: 
«Esta muñeca es demasiado bonita 
para hacerla desaparecer, princesita».

Dubái, 2004.

Bolsas

Las personas
son como bolsas
pero con cabeza, piernas y manos.
Las personas
son como bolsas
pero con sentidos, orejas y ojos.

Si les quitas la piel a dos mujeres,
una de gran belleza
y otra más fea que un demonio,
tendrás ante ti a dos hembras aterradoras.
Si les quitas la piel a un hombre blanco
y a un hombre negro,
verás que los dos son iguales. 

¿Qué diferencia hay pues entre las personas
o, mejor dicho, entre las bolsas?
La gran diferencia radica
en el alma
en la mente 
y en los sentimientos.

Sin embargo las personas
viven en bancarrota
corriendo sin descanso tras las bolsas.

Dubái, noviembre de 2012.

La búsqueda

Sigo buscando sin cesar
pero sigo sin dar con el camino. 
Recorro cada región, cada territorio. 
Hay días que pliego velas en los confines del oriente
y otros que llego hasta los límites del occidente.
Hay días que parto rumbo al sur 
y bajo las saetas del sol abrasador
muere la arena ante mis ojos. 
Hay días que bajo los rayos del sol del norte 
paseo por un bosque de pinos entre colinas
respiro el aire fresco
descanso la espalda contra un tronco
y disfruto con el sol que lanza dinares entre las sombras
dibujando un cuadro al óleo 
con mil y una tonalidades de verde. 
Recuerdo tu belleza, tu incandescencia.
Hay días que me siento a la orilla de los lagos
lanzo piedrecillas sobre la superficie del agua
y observo cómo crecen los círculos sin tocarse.
Así del mismo modo crecemos nosotros, 
pasa la vida y no nos tocamos, 
día a día nos vamos haciendo mayores 
hasta desaparecer finalmente. 
¡Oh, tú, la del dulce espíritu,
mundo de delicados contornos en mi corazón, 
rosa de esplendor y de fragancia,
secreto de lo más hermoso que dicen mis poemas 
y de lo que no han dicho
ni puede decirse! 
¡Oh, manantial del significado de la belleza!
¡Oh, exquisita copa babilonia! 
¡Oh, estrella de fulgor sin igual
que ocultas tras las oscuras nubes
tu ternura y tu piedad! 
No te excedas. 
¿Cuándo terminará esta búsqueda? 
Estoy cansado de este camino.
Estoy agotado, ¿cómo es que tú no lo estás?
¿Cómo es que no estás satisfecha?
¿Cuándo, vida mía, podremos unirnos?
Ayer me senté solo a la sombra de los árboles
pensando en ti.
Di rienda suelta a mis pensamientos
y me vino, me vino a la cabeza la pregunta. 
Pienso en ti, y compruebo que eres el límite de mis sueños,
que eres lo cercano y lo lejano.
Sin embargo, al reflexionar más sobre el asunto, 
cuando hurgué en lo más profundo en mi ser,
me di cuenta de que pretendía lo imposible,
que te pedí lo inalcanzable,
pues no eres sino una ilusión inexistente, 
retazos de un ideal. 

Suiza / Dinamarca, 1980.

Iluminaciones en un valle sin vegetación

a los hermanos médicos Muhammad Ali al Bar, 
Abdelhalim Násir y Báder Nureddín

Llegamos a Ti, 
recitando «Aquí estamos, a tu servicio. Aquí estamos. Aquí estamos».
El amor nos lleva sobre dos alas,
el amor por Ti
y el amor por tu misericordia.
Llegamos a Ti de todos los rincones de esta tierra,
llegamos y con un solo ojo vemos las alegrías de esta vida,
pero tenemos fijos los dos ojos en la otra vida.
Oh, Dios, ¡concédenos tu misericordia! 

Hemos venido a Ti desde remotos caminos,
respondiendo a la llamada,
recitando jaculatorias para que llenen el cielo.
Caminamos sobre la tierra que pisaron los profetas. 
Hemos venido a Ti humildes, con atuendo sencillo,
sin adornos ni costuras en las ropas, 
desnudos de toda vanidad.
Hemos venido con nuestros anhelos y esperanzas,
colmados de plegarias.
Hemos venido, por millones, multitudes, 
con ríos de lágrimas.
Te invocamos entre reverencias y alabanzas, 
Tú eres el Omnisciente y Omnipotente. 
Hemos venido de todos los confines dando pasos entusiastas
hasta el monte Arafat,
se diría que flotando sobre las alas de tus alabanzas.
Hemos venido con nuestro amor y nuestra ternura
para descargar en tu valle el peso de nuestra edad.
Señor, apiádate de los arrepentidos. 

Cuando puse el pie en el patio de la Gran Mezquita 
y vi el esplendor de tu Sagrada Kaaba
sentí cómo la pasión desbordaba mi pecho. 
Sentí..., sentí gozo
y una felicidad que me embargaba. 
Cuando quise llegar a la Piedra Negra
la multitud de devotos me lo impidió
así que volé hasta ella con mi alma 
y la besé como la luz del alba.
Mi corazón voló hasta la puerta de la Piedra Negra
y cuando se colgó de las cortinas de tu Sagrada Kaaba
sentí como si se hubiese hecho realidad un sueño,
sentí que tus ojos velaban por mí.
Cuando sacié mi sed con agua del pozo de Zamzam
me sentí completamente purificado,
sentí que mi corazón, reseco por los pecados,
florecía entre mis costillas como una flor entre el rocío, 
perfumada como las rosas.
Sentí un momento de éxtasis 
y las lágrimas corrieron por mis mejillas.

La Meca, 1984.

Trampa

Porque he comprendido que la poesía no sirve para nada
y he sacrificado mi corazón a fuerza de poesía y de poemas, 
y con cada pieza que nacía yo volvía a morir, 
me he jurado no escribir más.
Porque he comprendido que la poesía es como tu amor fatal,
ambos me elevan en ocasiones al cénit
y en otras me arrojan a un lecho de espinas,
me he jurado intentar liberarme,
me he jurado desgarrar mis sueños,
machacar mis cálamos, 
desterrar la pasión
y hacer que duerman mis párpados.
He decidido todo esto y más,
pero sigo atrapado en la trampa. 
Sigo trenzando letras
y sigue mi corazón flotando con tu fatal embrujo.
Sigo soñando con coger
rosas sin espinas
¡Ay, mi poesía y tu amor! 

Dubái, 1981.

Versiones del árabe de Nabil Mansour y equipo de la Escuela de Traductores de Toledo.

بَخبوخ

(إلى حفيدتي هنوف)

وسّطت الدرهم فوق الكف اليسرى / ونفخت عليها / ووضعت عليه الكف الأخرى / قلت لها قولي «بخبوخْ»! / قالت: «بَحبوحْ» / ففتحت الكفين / أين الدرهم؟ . . أينْ؟ / غاب بلمحة عينْ!

 / ضحكت . . والتمعت دهشتها في العينين / كانت –يحفظها المولى– دون العامين / «بَخبوحْ » / وتوارى درهمنا المنفوخْ / راحت تحضر دميها الضخمة ذات الثوب الجوخْ / وضعتها في كفيّ / وقالت : «بَحبوح»

 / قلت أراوغ في صوت مبحوحْ / هذه الدمية أحلى من أن تخفى… یا روح الروح! / *  بَخبوحْ » كلمة يقولها الحاوي في بعض البلدان العربیة في لعبة إخفاء الأشياء.

دبي 2004

أكياس

الناسْ / مثل الأكياس / لكن بيدين ورجاين وراسْ / والناسْ / مثل الأكياس / لكن / بعيون، وبآذان، وبإحساسْ.

// لو قشّرت امرأتينْ / واحدة رائعة الحسنِ / والأخرى أبشع من جنيّ / لرأيت أمامك أنثاوينْ / مرعبتینْ.

 / لو قشرت رجالا بيضاً / ورجالا سودْ / لتشابه كلُّ الموجودْ. / ما الفرق إذن بين الناس، / أو قل بين الأكياسْ؟ / الفرق الفارق في الروحِ / وفي العقلِ / وفي الإحساسْ / لكن الناسْ.. / في إفلاسْ.. / تركض دوما خلف الأكياسْ.

دبي، نوفمبر 2012

البحث

وما زلت أبحث دون انقطاع / وما زال يغمر دربي الضياع / أطوّف في كل صقع وأرض / فحينا بأقصى المشارق أطوي الشراع / وحينا لأقصى المغارب أمضي / وحينا أولِيّ جنوباً فألقى الرحال / وتحت أسنّة شمس الزوال / تموت حيالي الرمال / وحينا على العشب تحت أشعة شمس الشمال / وحينا بغاب الصنوبر أسرح فوق التلال / أعب الهواء العليل / وأسند ظهري لبعض الجذوع / وأفرح بالشمس تلقى الدنانير بين الظلال / وترسم لوحات زيت / حوت ألف لون ولون من الاخضرار / فأذكر ما فيك من بهجة واشتعال.. / وحينا بشط البحيرات أجثو / وألقى على صفحة الماء بعض الحصى / وأمضى أناجي الدوائر تنداح لا تلتقي / كذلك نكبر.. / والعمر يمضي ولا نلتقي / ويوما فيوما سنكبر حتى التلاشي / فيا حلوة الروح.. / یا عالما في فؤادي رقيق الحواشي / ويا وردة في بهاء وعطر / ويا سر أروع ما قال شعري / وما لم يقله.. / وما لا يقال!

 / ويا منبعا لمعاني الجمال / ويا قدحا بابلي الرحيق / ويا نجمة فذة في البريق / وراء غيوم الدجى تختفي / حنانيك ..رحماك ..لا تسرفي / متى ينتهي البحث؟ ..إني سئمت الطریق / تعبت ..فما لك لم تتعبي / ومالك.. مالك لم تكتف / متى یا حياتي / وأني یكون الوصال؟ ……. / قعدت بظل الخميلة بالأمس وحدي / أفكر فيك / وأرخى عنان الخيال / فيطرق.. يطرق فكري السؤال / أفكر فيك.. فأجزم أنك أنت مدى أمنياتي / وأنك أنت القریب البعيد / ولكنني إذ أطلت التأمل / … حين توغلت في عمق أعماق ذاتي،

 / هنالك أدركت أني أردت المحال / ومنك طلبت الذي لا ينال / لأنك وهم عديم الوجود!! / … شظايا مثال

سويسرا والدنمارك 1980

تجلیات بواد غير ذي زرع

(مهداة إلى الإخوة الأطباء محمد علي البار وعبد الحليم ناصر وبدر نور الدين)

أتينا إليك / نردد لبيك.. لبيك.. لبيك / يحملنا الشوق فوق جناحين: / شوق إليك

وشوق إلى المغفرة / أتيناك من كل أرجاء هذي الكرة / أتينا.. ولسنا نرى زينة العيش إلا بعين / ونرنو بعينين للآخرة / فجد یا إلهي بالمغفرة // أتيناك من كل فج عميق / نلبي النداء / نهلل حتى تفيض تهاليلنا في السماء / نطوف بأرض مشى فوقها الأنبياء / أتيناك شعثا بهذا الرداء البسيط / بلا زينة أو مخيط / بلا كبرياء.. / أتينا بأشواقنا والرجاء / بفيض الدعاء / أتينا وهذي الملايين… هذي الجموع / بغيت الدموع / نناديك بين تهاليلنا والخشوع / وأنت البصير، وأنت السميع / أتينا نهرول من كل تلك الجهات / إلى عرفات / نكاد نحلق بالتلبیات / أتينا بأشواقنا والحنين / لنلقي بواديك عبء السنين / فتب یا إلهي على التائبين // وحين تجلى لعیني صحن الحرم / وشاهدت روعة كعبتك الطاهرة / شعرت بموج من الشوق في أضعلي یضطرم / وأحسست.. أحسست بالانشراح.. / وبالفرحة الغامرة.. / وحين أردت الوصول إلى الحجر الأسودِ / ثناني زحام محبیك عن مقصدي / فطرت إليه بروحي، وقبلته مثل نور الصباح / وطار فؤادي إلى الملتزم / وحين تعلق قلبي بأستار كعبتك الطاهره / شعرت بأني على موعدِ / وأن عيونك تكلؤني ساهره / وحين تضلعت من ماء زمزم / أحسست أني اغتسلت / وأن فؤادي الذي أمحلته الخطیئات / يورق بين ضلوعي كورد ندِ / ويعبق مثل الورود / وأحسست باللحظة الباهرة / وبالدمع ينساب فوق الخدود…

ذو الحجة ۱٤۰٤ ھ / 1984 م

شراك

لأنني أدركت أن الشعر لا یفیدْ / وأنني ذبحت مهجتي بالشعر والقصيد / وكلما تولد قطعة جديدة أموت من جديد / آليت ألا أكتب المزيد… / لأنني أدركت أن الشعر مثل حبك الفتاك / كلاهما يرفعني حينا إلى السماك / وتارة بقذف بي في لجج الأشواك / آليت أن أحاول الفكاك… / آليت أن أمزق الأحلام / أن أسحق الأقلام / أن أطرد الغرام / أن أفرش السریر في الجفون للمنام… / قررت كل ذا وذاك / لكنني ما زلت في الشراك / مازلت أنسج الحروف / ومهجتي بسحرك الفتاك لم تزل تطوف / ولم أزل أحلم بالقطوف / وردا بلا أشواك / أواه من شعري ومن هواك!…

دبي ۱۹۸۱

Comparte este texto: