Barcelona, Cataluña, 1980. Su libro más reciente, Si una emergència (Proa, 2024), recibió el Premio Carles Riba.
Versiones del catalán de la autora
SIMULACRO
Tú, que puedes recorrer
el mundo dentro de la pantalla,
decir con exactitud
cuál es el tono del azul
de la Praia do Sono, en Paraty,
si ya ha llegado el verano a la Camarga,
cómo mueve ligeramente los olivos
el viento en Astypalea,
piensas a menudo en la abuela,
que aunque nació en una isla
nunca se bañó en el mar.
Mira, querrías decirle ahora,
hemos acortado distancias
pero seguimos igual:
tenemos al alcance el agua
y no sabemos mojarnos.
SIMULACRE
Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l’estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l’àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.
Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:
tenim a tocar l’aigua
i no ens sabem mullar.
BALLENAS FRANCAS
Qué delicia el juego de las ballenas
cuando no había especies ni hemisferios.
Cuánta complicidad bajo la mar
antes del estallido, de la estampida,
de aquel huir sin saber por qué
hacia otros océanos y separarse,
de aquel partirse el hielo inexplicable.
Y ya nunca más los días sin tiempo
donde lo único importante era saltar,
y ya nunca más fueron regalos las olas
sino un recordatorio de distancias,
el dolor constante de quien ha perdido al otro.
Se querían, yo sé que se querían.
Es fácil reconocer en tus ojos
el movimiento tectónico del adiós,
la angustia en la mirada de las bestias,
cuán altos eran los saltos que tú y yo dábamos.
De Nosaltres, qui (LaBreu Edicions, 2020).
BALENES FRANQUES
Quina delícia el joc de les balenes
quan no hi havia espècies ni hemisferis.
Quanta complicitat sota la mar
abans de l’espetec, de l’estampida,
d’aquell fugir sense saber per què
cap a altres oceans i separar-se,
d’aquell partir-se el gel inexplicable.
I ja mai més els dies sense temps
on tot el que calia era saltar,
i ja mai més foren regals les ones
sinó un recordatori de distàncies,
el dolor constant de qui ha perdut l’altre.
S’estimaven, jo sé que s’estimaven.
És fàcil reconèixer en els teus ulls
el moviment tectònic de l’adeu,
l’angoixa a la mirada de les bèsties,
com d’alts eren els salts que tu i jo fèiem.
PRESENCIA
no temas el viaje las noches fuera de casa
camina y no te detengas que te hagan daño los pies
que te duela el corazón vete muy lejos
alcanza todas las cimas cruza el mar los océanos
no tengas miedo nunca sabrás qué es la soledad:
en el paisaje más remoto encontrarás vestigios
estés donde estés el rastro de alguien
entre la maleza un corcho bolsas en el agua
De Si una emergència (Proa, 2024).
PRESÈNCIA
no temis el viatge les nits fora de casa
camina i no t’aturis que et facin mal els peus
que et faci mal el cor ves-te’n ben lluny
fes tots els cims creua la mar els oceans
no tinguis por mai no sabràs què és la solitud:
en el paisatge més remot hi trobaràs vestigis
siguis on siguis el rastre d’algú altre
entre els matolls un tap bosses a l’aigua
