Poemas

Blanca Llum Vidal

Barcelona, Cataluña, 1986. Su libro más reciente es Aquest amor que no és u (texto bilingüe en traducción de Berta García Faet, Ultramarinos Editorial, 2018). 

Versiones del catalán de F.-M. Durazzo

CARDO ENTRE LIRIOS

No hay ningún huerto en la ciudad.
Sí. Sí que suenan las campanas.
Intuyo un lagarto bajo los pies.
Tengo hambre. Mucha hambre.
Me horroriza sentirme básicamente feliz.
La felicidad es un castillo medio derrumbado.
Los escombros, la sonrisa. El polvo, el sentimiento.
El mundo se lanza al mar.
Hay hambre, mucha hambre.
La humanidad es cosa fina, y va de verdad.
La lluvia cae, pero hoy no moja.
Hay una estrella en el vaso.
Renace, renace, la telaraña.
Ha enrocado el sufrimiento en la palabra.
Un poema precede cada momento, cada silencio.
He cerrado, he cerrado, he cerrado, la fuente del gas.
Ladran perros y mueren viejos dentro de las casas.
Se siente olor a chamuscado de tanto amor.
Esta piña sí que rima.
El sueño es una especie de quietud
con tres grietas profundísimas atravesándola.
Hay el mismo espacio de la llama a la pena
que de la tierra a la semilla.
Y no sabía nada, no, del gemido de la patata.
Pero yo me sentía una ardilla porque me lo decías
y cuando no, aún más.
Una línea de cerillas rasga el vuelo de las gaviotas.
San Poncio ya no tiene miel, pero todavía vive.
Chomsky dice que el lenguaje es un poema
de toda la especie humana,
que se transforma y no se acaba.
Y yo lo veo, y yo lo he visto, rodando por el canchal.
Sin duda en ninguna parte del mundo
hay tantas leyendas como en la uña.
Tengo hambre, mucha hambre.
De la gota de sangre y del león rampante
muy poco se sabe, por no decir nada.
Echo el dado y me salen flores de flores intactas.
La exactitud de la pirita es la única que creo.
El dolor de cabeza es una holoturia gigante
queriendo bailar una rumba en el cráneo.
Hay hambre, mucha hambre.
Dentro del ajo vive el genio.
Casi todo lo que me gusta es como de amor,
la cosa aquella
que dispara
un arsenal
de hechos concretos
hechos de materia
inexistente
pero siente de cosa
y siente un cuerpo
de extremo abierto
de centro antiguo
de radio nuevo.

El delirio de amarte contrasta violentamente
con el pincho de una rueda que detiene su movimiento.

De La cabra que hi havia (Documenta Balear, 2009).

CARD ENTRE LLIRIS 

No hi ha cap hort a la ciutat.
Sí. Sí que sonen les campanes.
Intuesc un llangardaix davall els peus.
Tinc fam. Molta fam.
M’horroritza sentir-me bàsicament feliç.
La felicitat és un castell mig esbucat.
Les runes, el somriure. La pols, el sentiment.
El món es llança dins la mar.
Hi ha fam, molta fam.
La humanitat és cosa fina, i va de veres.
La pluja cau, prò avui no mulla.
Hi ha un estel a dins el got.
Reneix, reneix, la teranyina.
Ha enrocat el patiment dins la paraula.
Un poema precedeix cada moment, cada silenci.
He tancat, he tancat, he tancat, la font del gas.
Lladren cans i moren vells a dins les cases.
Se sent olor de socarrim de tant d’amor.
Aquesta pinya sí que rima.
La son és una mena de quietud
amb tres esquerdes profundíssimes travessant-la.
Hi ha el mateix espai de la flama a la pena
que de la terra a la llavor.
I no en sabia res, no, del gemec de la patata.
Prò jo em sentia un esquirol perquè m’ho deies
i quan no, encara més.
Una línia de llumins esquinça el vol de les gavines.
Sant Ponç ja no té mel, prò encara viu.
Chomsky diu que el llenguatge és un poema
de tota l’espècie humana,
que es transforma i que no acaba.
I jo el veig, i jo l’he vist, rodolant per la tartera.
Segurament enlloc del món
hi ha tantes llegendes com a l’ungla.
Tinc fam, molta fam.
De la gota de sang i del lleó rampant
se’n sap ben poc, per no dir gens.
Tiro el dau i em surten flors de flors intactes.
L’exactitud de la pirita és l’única que em crec.
El mal de cap és una holotúria gegant
volent ballar una rumba dins el crani.
Hi ha fam, molta fam.
A dins l’all hi viu el geni.
Quasi tot lo que m’agrada és com d’amor,
la cosa aquella
que dispara
un arsenal
de fets concrets
fets de matèria
inexistent
prò sent de cosa
i sent un cos
d’extrem obert
de centre antic
de radi nou.

El deliri d’estimar-te contrasta violentament
amb la punxa d’una roda que li atura el moviment. 

AMOR DE LOS AMORES

Te añoro sólo si cantas que cantas
que huiremos de los leones y los leopardos,
que cruzaremos el jardín de los nogales,
que en el ojo de cabeza adentro habrá serena
y en el de fuera la cordura llena de rocío,
que miraremos si a corazón abierto el valle rebrota,
que haremos noche por las masías
y que por la mañana, a sol naciente,
te volverás siempre a la montaña,
siempre corriendo, como la gacela.

AMOR DELS AMORS

T’enyoro només si cantes que cantes
que fugirem dels lleons i els lleopards,
que creuarem el jardí de les nogueres,
que en l’ull de cap a dins hi haurà serena
i en el de fora el seny ple de rosada,
que mirarem si a cor obert la vall rebrota,
que farem nit per les masies
i que al matí, a sol ixent,
te’n tornaràs sempre a muntanya,
sempre corrent, com la gasela. 

NEGRANOCHE

Rasca la garganta hasta que lo entiende
y cuando en ella corre el peligro
de ser real, se deja caer
hasta caer hasta el arte
haciéndose daño. Entonces lo dice,
te dice que vayas, que la razón
es con todo el arañazo
y que si cuece y si anuncia
depende de lo honda que sea.

De Puñetera flor (LaBreu Edicions, 2014). 

NEGRANIT

Grata l’afrau fins que l’entén
i quan que en ell corre el perill
de ser real, se deixa caure
fins a caure fins a l’art
i fent-se mal. Llavors ho diu,
et diu que hi vagis, que la raó
és amb tot l’esgarrapada
i que si cou i si anuncia
depèn de lo fonda que sigui.

Comparte este texto: