La Sénia, Cataluña, 1977. Esos poemas forman parte del libro La vista als dits (LaBreu Edicions, 2021).
Versiones del catalán del autor
Yo soy aquel que por las noches cruza los pubs
buscando el trazo de un río que no se detiene;
yo soy aquel que duerme sobre el umbral
donde los niños esnifan farlopa, vírgenes
de espejo. He conocido toda la desazón
de la lluvia nocturna, la fatiga
del nuevo día. Me ahogan pensamientos
en vena, conturbados, primaverales.
Oscuro es el mundo. El corazón vive en él.
Al nacer
era un espejo quien me sostenía sobre el muro.
Como una serpiente, diría yo, el sueño
que muda incluso mi propia piel,
el estrago del tiempo, que de todo nos despoja,
la erosión sobre los cuerpos inmaculados.
Jo soc aquell que va pels pubs de nit
buscant el traç d’un riu que no s’atura;
jo soc aquell que dorm sobre el brancal
on els xiquets esnifen coca, verges
d’espill. He conegut tot el maldol
de la pluja nocturna, la fatiga
del nou matí. M’ofeguen pensaments
en vena, contorbats, primaverals.
El món és fosc. El cor hi viu.
En nàixer
era un espill qui m’aguantava al mur.
Com una serp, diria jo, el somni
que muda fins i tot la meua pell,
l’estrall del temps, que de tot ens despulla,
l’erosió damunt dels cossos purs.
Resumes conchas en tus ojos.
Ablandas el borrajo más indómito.
Convocarías mediodía en manada
si no conocieras el deleite de la penumbra.
Y el poder que no sabes te vuelve flor
de cenizas, las más frágiles y expuestas.
Esto no lo sabes. Tampoco sabes quién soy
cuando me oculto en la hiedra de tus miembros.
Resumes conchas en tus ojos,
desnudas su falsedad intrínseca.
Gaviotas y tordos anidan en su interior
y en tu nuca late una de sus plumas.
Se deslizan los meses encima de ti, y los años.
Nunca sabremos de qué materia estás formada.
Resumeixes petxines als teus ulls.
Hi estoves la pinassa més feréstega.
Convocaries en estol migjorn
si no sabessis el delit de l’ombra.
I el poder que no saps et torna flor
de cendres, les més fràgils i arriscades.
Això no ho saps. Tampoc no saps qui soc
quan m’oculto dins l’heura dels teus membres.
Resumeixes petxines als teus ulls,
en despulles la falsedat intrínseca.
Gavines i estornells fan niu dins teu,
i al teu clatell en batega una ploma.
Llisquen els mesos damunt teu, i els anys.
Mai no sabrem quina matèria et forma.
Imaginabas que era nieve y caían
almas de las estrellas, como un final
del mundo tal como lo conocíamos, y el atardecer
se llenaba de ventoleras, de zagales
y de mazas que arrasaban la avenida,
que desplomaban su furor huraño
sobre las calles. Y caían duras lágrimas,
una lluvia amarillenta descendiendo
de las nubes sin pulpa, y tú pensabas
que era nieve porque el frío llega siempre
sin explicarse, sin avisar el sobresalto
que te tuerce el corazón y no dice nada, que pasa
y desaparece. Imaginabas que era
una noche como las otras. Y murió.
T’imaginaves que era neu, i queien
ànimes dels estels, com un final
del món que havíeu conegut, i el vespre
s’omplia de ventades, de xiquets
i maces que assolaven l’avinguda,
que feien caure el seu furor adust
sobre els carrers. I queien dures llàgrimes,
una pluja groguenca davallant
dels núvols sense polpa, i tu pensaves
que era neu perquè el fred arriba sempre
sense explicar-se, sense avís; l’ensurt
que et gira el cor i no diu res, que passa
i s’esvaeix. T’imaginaves que era
una nit com les altres. I morí.