Poemas

Àngels Marzo

Caldes de Montbui, Cataluña, 1977. Su libro más reciente, El rastre nival (Pagès Editors, 2022), fue galardonado con el Premio de la Crítica Sera d’Or (2023) y el Premio Nacional de la Crítica Catalana (2023).

Versiones del catalán de Jaume Pont y Josep M. Sala-Valldaura 

EL ALBAÑAL

Bajábamos de noche hasta la cala
para ver el regreso de las barcas
que navegaban cerca de las rocas.
Nos gustaba ver a los pescadores
desenredar las redes, descubrir
en el fondo de las cestas,
peces de escama luminosa
agonizando.
Un día uno de ellos nos mostró
el tapón de corcho en la base de la nave,
y un reguero de agua hedionda
se precipitó sobre la arena.
«Todas las noches drenamos las barcas
—nos dijo—
la humedad pudre la madera».

A menudo, percibo en mi interior
un borboteo de agua insalubre;
pero no siempre encuentro el albañal.

De Saba bruta (Pagès Editors, 2013).

EL DULL

Baixàvem a les nits fins a la cala
per veure tornar les petites barques
que havien feinejat prop de les roques.
Ens agradava veure els pescadors
desenredar les xarxes i descobrir,
al fons de les gavetes,
els peixos platejats que agonitzaven.
Un dia un d’aquells homes va mostrar-nos
el tap de suro a la base de la nau,
i un escorrim d’aigua pudent
es va precipitar damunt l’arena.
«Cada nit drenem les embarcacions
—va dir-nos:—,
perquè la humitat podreix la fusta».

De vegades noto dins meu
un borbolleig d’aigua insalubre;
llavors record el dull.
Però no sempre sé com desembossar-me.

AVIONES

Las noches estivales cenábamos temprano
bajo el porche colmado de geranios.
Dos niños persiguiendo lagartijas
bajo la tenue luz de las farolas
donde mamá tendía las toallas.
Recuerdo el son de músicas ligeras,
el olor de los frutos en los árboles,
la tersa desnudez de piel morena
saltando al agua tibia de la noche.

Acallando el enjambre de las voces
y el corazón de grillo de los niños,
de repente,
el rugido de las alas de un avión.
Cuando su vientre plateado hendía
nuestro feliz retal de cielo y sueño,
ella inventaba nombres, ejes de coordenadas,
idas y vueltas de raras geografías.
Y extraños viajeros empacaban
equipajes de cuentos ilustrados.

Hoy, la caja negra de las horas,
cuenta cómo se malbarata el tiempo,
y mi avión se inclina hasta encontrar
las luces ambarinas de la pista.
Me asomo a la ventana de una noche
con flores, lagartijas y farolas,
y busco en los jardines del recuerdo,
la hoguera de unos ojos infantiles:
persiguen las linternas de las alas.

Quizá alguien invente para ellos
comalas, yermos, llanos
parajes que conozco,
lugares donde ya no espera nadie.

De Les grues (Fundació Institut d’Estudis Ilerdencs, 2009).

AVIONS

Els vespres de l’estiu sopàvem d’hora
dessota la porxada de geranis.
Érem dos nens guaitant els llangardaixos
sota el reclam de llum de les faroles
on la mare estenia els banyadors.
L’esperàvem sentint un rerefons
de músiques lleugeres, olor de fruita als arbres,
regust de pell clorada
saltant dins l’aigua tèbia de la nit.

Matisat per les remors
nocturnes de torretes,
de sobte, un brogit d’ales d’avions.
Quan la gropa platejada solcava
la fondària del nostre espai aeri,
ella inventava noms, eixos de coordenades,
anades i tornades d’agresta geografia.
I curiosos viatgers s’emportaven
l’equipatge dels contes de la infància.

Ara la caixa negra de les hores
diu que ha passat el temps, i l’avió s’inclina
buscant els llums taronja de la pista.
M’aboco a la finestra d’una nit
amb flors i llangardaixos i faroles,
i cerco en els jardins que s’insinuen
els ulls nostàlgics de dos nens:
ressegueixen la lluminària de les ales.

Algú inventa per ells
el lloc d’on vinc,
els llocs on no m’esperen.

Puentes en resonancia 
[Galloping Gertie, 1940]

Los vientos deben venir de algún sitio, cuando soplan, 

y alguna casa hace que las hojas decaigan…

W. H. Auden

Nos obsesiona lo que se interpone. 
Corno, por ejemplo, la ancha vía de agua
que dificulta el paso entre dos puntos.
Entonces, para vencer la brecha del vacío,
la imponente arquitectura de un puente.
Es un prodigio la belleza del tablero,
la distancia exacta entre pilares
desde donde se precipitan los cables arqueados,
el sutil cortinaje de tirantes
que sin prisa el eolo balancea.
Pero también el viento contradice
el cálculo perfecto de estructuras,
cuando entra en resonancia con el alma de los cuerpos.

El puente de Tacoma Narrows se desplomó
sobre las aguas tranquilas de una garganta,
el siete de noviembre de mil novecientos cuarenta.

Era un mediodía calmo y nada auguraba
la última cabalgada del Gertie.
Sin embargo, en un instante,
varias cosas convergieron.
El viento soplaba en ráfagas extrañas
acompasando los primeros vaivenes
a la frecuencia natural del hormigón.
Convulsamente, la base se ondulaba.
El acero se colapsó, las vigas cedieron,
dejando únicamente el vacío entre dos puntos.

Ninguna ley física predice exactamente
el lugar donde arraigan dentro de nosotros las catástrofes.
La pequeña semilla que germina, se interpone y anticipa
el principio del final de las cosas.

PONTS EN RESSONÀNCIA
[GALLOPING GERTIE, 1940]

Els vents han de venir d’algun indret, quan bufen, 

 i alguna cosa fa que les fulles decaiguin…

W. H. Auden

Ens obsedeix allò que s’interposa.
Com, per exemple, l’ampla via d’aigua
que dificulta el pas entre dos punts.
Llavors, per vèncer l’obstacle del buit,
la imponent arquitectura d’un pont.
És un prodigi, la bellesa del tauler,
o la distància exacta entre els pilars
des d’on es precipita l’arc del cablejat,
el subtil cortinatge dels tirants
que l’èol balanceja sense pressa.
Mes, també el vent pot contradir
el càlcul mil·limètric d’estructures,
quan entra en ressonància amb l’ànima dels cossos.

El pont de Tacoma Narrows va desplomar-se
sobre les aigües tranquil·les d’un gorg,
el set de novembre de mil nou-cents quaranta.

Era un migdia calm, res augurava
la darrera cavalcada del Gertie.
En canvi, alguna cosa va entrar en sintonia.
El vent bufava en ràfegues estranyes
compassant les primeres oscil·lacions
a la freqüència natural del formigó.
Convulsament, la base s’ondulava.
L’acer va col·lapsar-se, les bigues van cedir,
deixant només el buit entre dos punts.

Cap llei física pot predir amb exactitud
el lloc concret on s’originen les catàstrofes
dins nostre.
La petita llavor des d’on germina
allò convuls que s’interposa i anticipa
el principi del final de les coses.

Comparte este texto: